La carretera

Ahir vam anar a veure The Road de Cormac McCarthy, dirigida per John Hillcoat (?!). Acostumo a sentir que abans anar al cine era millor perquè la gent era més respectuosa. Home... jo també he remugat durant les últimes sessions, especialment en cap de setmana, però si em feu recordar les butaques incòmodes o trencades, el fred i les interrupcions, potser m'ho repenso. Sí? De veritat que abans era millor? En el meu “abans” la gent es cridava d'una fila a una altra (suposo que com a qualsevol cine de poble) i s'hi fumava com carreters. Jo recordo mirar Titanic fumant, per tant, gaires anys no deu fer... Ara, com abans, sempre hi haurà algú que et molestarà. Però amb calefacció i butaques noves.

Això ho deia perquè ahir el públic estava sospitosament quiet i callat o potser és que, directament, tots plegats ens vam aguantar la respiració durant dues hores. No he llegit la novel·la del McCarthy, però se'm fa difícil imaginar que algú pugui sortir-ne decebut. És una barreja permanent d'angoixa i nostàlgia, potser tal com es descrivia al llibre. Esperarem que algun lector de McCarthy la miri i ens en faci cinc cèntims, però només per curiositat. I és que se li pot retreure algun detall al guionista? Joe Penhall (el mateix que Some voices, quin descobriment!), no ha creat cap moment auvà! que és el que et fa més por en un clima depressiu i perfecte com aquest: en un món completament devastat, un pare i el seu fill marxen cap al sud per intentar sobreviure. Res d'explicacions apocalíptiques. Sensació de perill constant.

Només un dels personatges té nom, el que interpreta Robert Duvall, que el Veí nominaria als Oscar per un paper de cinc minuts. Però la relació entre Viggo Mortensen i el fill, Kodi Smit-McPhee, és realment bru-tal. (Per cert, el primer comentari en acabar la pel·li va ser que el nen s'assembla més a la Charlize Theron que ella mateixa quan era petita, i suposo que per això van escollir-la a ella per interpretar el paper de la mare, que només apareix en els flashbacks, per sort.) I és que et pots esperar que el Mortensen sigui genial, i ho és, i se supera, però el nen... d'on l'han tret? Deu ser una gran descoberta perquè ara està rodant la versió americana del Deixa'm entrar que es dirà Let me in. Ell farà d'Oskar. Tot quadra.

Juan Carlos Onetti

«No hi ha res pitjor que llegir-se El Astillero un hivern a Budapest.» Érem a l'Alexandra esbrinant si existia una Rayuela per a la meva col·lecció (ara ja és una tradició) quan la I., hongaresa preciosa, em va assenyalar una rengla d'Onettis acabats de traduir a la seva llengua. Em sembla que les dues vam bufar alhora, mirant-nos-els, i després em va dir això, que no hi ha res pitjor que llegir-lo un hivern a Budapest. Me la vaig imaginar llançant-se al Danubi, tot i que per ser un suïcidi més onettià s'hauria d'haver begut uns quants whiskys i després haver tret un revòlver de sota la flassada. Instintivament em vaig girar cap el Veí (que m'havia vist parlant sola per casa cada cop que intentava agafar un Onetti i que m'havia amenaçat amb les seves obres completes) i vaig respirar alleujada: no era culpa meva, hi havia algú més que li tornava el mal trago d'una lectura d'Onetti només de mirar-ne les portades. «Agafar-lo un estiu a Catalunya, tampoc no resulta eufòric, t'ho asseguro.» Ens vam consolar.

No sé per què les seves novel·les desmoralitzen tant. Et deixen feta pols. T'agraden, t'atreuen, però et posen terriblement trista, i puc ser més rotunda ara que ja he comprovat que no és cosa meva només. Els protagonistes de La vida breve (que no he pogut acabar mai tot i que fa cinc anys que hi insisteixo) viuen en una ciutat inventada perquè són tan extrems que suposo que no funcionarien en un lloc real. Són personatges turmentats i canalles que sembla que entrin a escena amb els braços alçats i gesticulant bruscament des del final del carrer perquè els vegis. Al cap de vint pàgines ja són com fantasmes, cadascú al seu món, i en els seus monòlegs hi ha xafogor, hi ha retrets i hi ha esbroncades que surten del llibre i en comptes d'estavellar-se contra la paret van rebotant per l'habitació des d'on llegeixes, és horrible.

Ara he descobert que el senyoret Vargas Llosa ha publicat un assaig sobre Juan Carlos Onetti: Viaje a la ficción. Faig clic a l'entrevista que li van fer a Clarín i agafo una pregunta a l'atzar: «Supongo que cuando encaró la lectura de las obras completas de Onetti se sentía psíquicamente muy bien plantado.» Vaja, un entrevistador que també es volia tirar al riu. La llegeixo en diagonal: galeria de suïcidats, derrotats radicals, la ficció com a escapatòria... En fi, que em queda clar que un article sobre aquest escriptor uruguaià s'hauria de titular No sos vos, es él. A més, amb un avís així com a pròleg a qualsevol de les seves novel·les evitaria depressions i guanyaria lectors. Però ja s'ho faran: jo, com a mínim, m'he tret un pes de sobre.

PS Ah, per cert, després de voltar per tres plantes de la llibreria, consultar el catàleg i preguntar a dos dependents de l'Alexandra, va ser el Veí qui va fer la descoberta just abans de marxar (derrotats): «Mireu!, l'he trobat!» La Rayuela hongaresa es diu Santaiskola i era a la porta d'entrada entre les novetats.

Déu meu, quina època!

Últimament he anat notant que a la gent li encurioseix la meva edat. Dic gent perquè hi pugui englobar des d'un company de feina fins la cambrera del bar de davant, és igual. Els veig venir. Estan parlant amb mi i a la meitat d'una rèplica fan un gest amb la mà de permet-me una pregunta i llavors, fluixet, sé que ho diran: «Però tu ets molt jove, oi?» Al final, cansada de respondre amb un no (que provocava moltes confusions) o amb un sí (que encara en provocava més), vaig optar per preguntar de seguida «Comparat amb qui?» que sempre és més il·lustratiu i menys violent que el graciós «Comparat amb tu?» que alguna interlocutora va encaixar malament sense adonar-se que l'error era a la pregunta. Haver preguntat pels anys.

Però per fi tinc una resposta. Ara que he descobert (em direu que tard, i amb raó) que el concepte joventut depèn de la diferència d'edat entre tu i els jugadors del teu equip de futbol, puc afirmar sense por de malentesos que encara sóc molt jove: tinc l'edat d'Ibrahimovic. Què? Ara sí que us en feu una idea, oi? Joveníssima; i el que és millor: si no despatxen l'Henry, encara tinc marge per unes quantes temporades. No, seriosament, això em fa valorar la possibilitat de respondre amb una comparació d'aquest tipus cada cop que m'ho preguntin. No és estrany ubicar esdeveniments personals segons fites futbolístiques. Fa poc em van dir «Tu i jo ens vam conèixer l'any de la final de París, oi?» i no em va semblar pas un comentari fora de lloc...

Diu Csaba Tétényi: «Me asombra, a veces llega incluso a disgustarme, cuánto lugar ocupa en mi cabeza la cantidad de datos, huellas de recuerdos, fotos, películas, textos. Puedo relacionar con casi cualquier país del mundo al menos un par de nombres (masculinos), recuerdo los movimientos característicos de la mayoría de la gente con quien he jugado alguna vez y no hay muchos acontecimientos para los que no tenga un símil, una historia o una enseñanza originada en el fútbol. Una vez, esperando en el pasillo durante un examen de la universidad, estuve seis horas charlando de fútbol con dos filósofos que pasaban por allí casualmente. Es una forma de tocar fondo. Hace poco mi madre me preguntó si recordaba cuándo habíamos conseguido el perro. Veamos, fue cuando pasaron a la Eurocopa, en lugar de los yugoslavos, los daneses, así que hace unos quince años de eso, respondí. Dios Santo. ¡Qué época!»

Spike Jonze canta Maurice Sendak

Spike Jonze ha dirigit el Where the wild things are de Maurice Sendak. Es veu que la pel·li s'havia d'estrenar el 2008 però no va passar la primera prova: la productora va haver de pactar amb el director que alleugerís unes quantes escenes perquè la reacció no era l'esperada (els nens van sortir esgarrifats de la projecció) ni el resultat, el pretès (diuen que era massa poc comercial pel tipus de producte familiar que volien vendre).

Però jo tinc una pregunta (i vosaltres, feu-me el favor de tenir en compte que de cinema no hi entenc, que de petita no vaig llegir mai el conte de Sendak i que no copso la idea de producte familiar, que tot plegat, déu n'hi do): Com pot ser que la Warner accepti que un personatge com l'Spike Jonze reescrigui un conte infantil i després li retregui que sigui massa poc comercial? No, de veritat. Com?

En fi... sigui com sigui el resultat final, el tràiler ens ha robat el cor. Adoro aquest home!

Un lloc anomenat Kindberg

El ritual comença amb un salt del sofà, una dutxa, aigua calenta per l'esquena i les cuixes, unes tisores d'ungles, clips i el cabell recollit mentre se sent algú que truca al restaurant: sí, avui, avui, taula per a dos. I olor d'escuma ―ja no fa tanta calor―, sabó, sandàlies, criolles, com érem abans de conèixer-nos, aquest vespre és idoni, ja tenim taula a les deu, saps què, millor que arribem una mica abans: al teu nom.

A la ciutat hi ha un restaurant fosquíssim on una asiàtica que no perd de vista ni un client ens acompanya a la tauleta reservada amb passos curts i espectaculars. Cada cop que decidim anar-hi a sopar es produeixen una sèrie de desajustos a la conversa divertidíssims, ell i jo davant per davant, comencem parlant de coses serioses ahà ahà l'expedient, el client, la hipoteca, el nou projecte, ben bé com a les taules del voltant que també fan petar els dits amb un compàs d'ahàs, però amb la diferència que a nosaltres se'ns escapa el riure i al primer plat ja ens hi surten catanes, a la conversa. No sé com ens ho fem, parlem ràpid, anem accelerats, estem descaradament d'acord amb tot, ens queixem, remuguem, ens expliquem batalletes, intentem fer plans d'estiu i de cop som nens, Nikita, Agassi, el bigoti dels anglesos, la reina Mazoni, Yuyu Hakusho: aquest és el setrill de la soja?

Podem passar-nos la tarda al sofà capficats en algun problemet de la feina, callats de costat llegint, estirats apàtics al sofà mirant la pel·li de torn i de cop, hem decidit ser allà, ell bermudes catanes Agassi i jo sandàlies aigua calenta Hakusho, i creem bromes que sabem que sortiran del restaurant i en un moment de debilitat bufaran amb tanta força que empenyeran el penell de dins del cap i ens faran canviar direcció quan faci falta, quina sort, que un dels dos en deixarà caure una rèplica d'aquí un dos tres mesos en un viatge en cotxe o fent el sopar i serà com aquestes pessigolles d'ara, d'aquest moment en què l'has inventat i m'ha fet tant de riure que plop plop plop sembla que surtin bombolles de les taules del costat i que s'hagin deixat de discursos i també riguin, olor d'escuma ―ja torna a fer calor­―, sabó, criolles, aquestes pessigolles de l'estómac que són gairebé un pessic a la panxa però que pugen fins a la gola i no te'n saps avenir, llocs comuns que fan cua cap a les postres, és increïble: passa'm el sucre.

Càmera àrtica (III)

La cara de pànic de Veruca

Després de llegir-me la biografia de Tim Burton em quedo (del tou que se'n poden extreure) amb dues correspondències: Willy Wonka és el ciutadà Kane dels dolços i Bela Lugosi (oju vampir) és a Ed Wood el que Vincent Price és a Tim Burton. I m'he de ficar al cap que aquestes premisses no han de semblar fosques ni estranyes ni burletes... Però no estic acostumada a escoltar els detalls d'aquest tipus de xocs emocionals! Burton per Burton és divertit, interessant i curiós. Si no hi hagués la silueta del director, la portada d'Angle Editorial hauria semblat més aviat una invitació a l'avorriment (un tractat d'estadística) però jo m'he empassat el com-s'ha-fet de tota la filmografia enganxada al Salisbury com una pel·li de suspens. Alguns detallets:

«Volien que [Beetlejuice] es digués House Ghosts (Fantasmes casolans). Jo, de broma, vaig replicar: “I per què no li diem Scared Sheetless (Cagats de por)?” De fet, van tenir en compte aquesta proposta fins que no vaig amenaçar de llançar-me daltabaix de la finestra.»

«Amb els personatges de Malson abans de Nadal ens trobàvem amb la dificultat afegida que no tenien ulls [...] o tenien les parpelles cosides. Vaig pensar que seria fantàstic donar expressió a uns personatges com aquells. O sigui que, després de dibuixar totes aquelles guineus amb ulls humits i melosos de la Disney, aquells personatges eren una petita subversió. Era divertit pensar en aquells éssers amb dos grans forats negres a la cara i mirar de fer que funcionessin.»

«Quan la gent em comença a dir que el que faig és massa fosc, no ho entenc, perquè tinc una altra percepció de què és fosc. A mi, Arma letal em sembla tremendament fosca, però per a ells no ho és gens ni mica. Veuen una sèrie de persones vestides com tu i jo que es dediquen a anar pel món disparant trets i això els fa sentir més còmodes que si algú es vesteix amb roba estranya.»

«Créixer en una zona residencial va ser com créixer en un lloc sense cap sentit de la història ni de la cultura ni de la passió per les coses [...] Mai no et semblava que ningú tingués cap mena de lligam amb els objectes que l'envoltaven.» (Ell va créixer a Burbank i d'aquí en van sortir les cases de color pastel d'Eduard Manstisores i aquell veïnat que només s'unia davant d'un un rebombori o una desgràcia.)

«Sempre m'han agradat les pel·lícules d'Irwin Allen, del tipus “estrelles que es moren sense parar”. És tot un gènere en si mateix, on et pots trobar Charlton Heston casat amb Ava Gadner i el seu pare és Lorne Greene, que és uns tres anys més jove que la seva pròpia filla. En aquestes pel·lícules sempre et topaves amb aquesta mena d'estranyes barreges de famosos [...] Sí, semblava una bona idea [a Mars Attacks!] carregar-se famosos amb pistoles de raigs.»

«Sempre m'han irritat aquesta mena de títols, com Batman forever. Pensava: “Batman forever... sona com el tatuatge d'un drogoaddicte!"»

«La intenció [d'El planeta dels simis] era que no fos una paròdia. Però potser és problema meu. De la meva admiració per les pel·lícules de terror dels cinquanta en va sortir Mars Attacks!, no pas Independence Day. O sigui que duc a dins alguna cosa retro i no sabria dir per què surt de la manera que surt.»

«M'encanta la gent que busca rigor històric a la pel·lícula. Durant la promoció [de Big Fish] vaig rebre molts comentaris de periodistes del tipus: “Per què a la guerra de Corea hi surten lletres xineses i cançons nord-americanes?” I jo pregunto: I ells em diuen que jo sóc un paio estrany? No es cap retrat precís de la guerra de Corea... de fet, diria que no és un retrat precís d'absolutament res. D'això es tractava!»

I alerta:

«D'acord amb el seu enfocament realista [a Charlie i la fàbrica de xocolata], Burton va decidir, en lloc d'utilitzar CG, entrenar quaranta esquirols durant cinc mesos perquè actuessin a la seqüència de la Sala dels Fruits Secs [...] Finalment l'escena es va complementar amb esquirols animatrònics però els que apareixen a primer pla són reals.»